He fundat una nació sencera que només té un home i encara s’aguanta,
aixeco piràmides de gel a les quatre quaranta
per temes de sol, de llum solar, després espero l’estrella polar,
el meu guia guia, sento vida near here, però no m’ho marca el sònar.
Soc una altra persona, vaig desterrar l’antiga
en un camp de conreu abandonat amb un pen de cinc gigues,
l’han acollit druides amb les conques buides
i fruites raríssimes i marques al cos magnífiques.
És el que sol passar quan ha plogut
i acabes convivint amb un complet desconegut,
des d’aquell dia no engego la calefacció
i dormo en un lloc que no té res a veure amb cap mena d’habitació.

Fe, fes-me sentir una mica lleuger,
dues voltes de campana més,
deixa anar una mica més de pes,
he plantat un arbre, escorça de gotelé.
Em mira amb uns ulls de color de febrer
sense conèixer la gent que decebré,
refrega la cara per la superfície del meu xiprer,
viatjo a Xipre des d’una cadira d’espart sense formar part de l’univers,
intenta donar-me la mà, per desgràcia es queda només en un intent.
Internament conec les meves zones halògenes,
per on viatja la llum i no m’ho marca el sonar,
em faig meva la flora sense tocar-li una espora,
em miro en un llac de color blanc i mantinc converses esgotadores.
Em sento fora, em sento foregin,
estic esprintant a camp obert fins que noto que les cames ja no es mouen,
recordo com es deixava caure al llit tremolant i suant abans d’hora,
com si li quedés poca...

He plantat coses en cotó fluix
dins un pot de iogurt buit
i he parlat amb elles per descuit.
També ho faig amb el desconegut,
diu que és un recorregut dur,
però que tot anirà be segur, segur.

Una salutació a totes les coses que no hagin anat bé en el transcurs dels dies mentre aquesta cançó existeixi, les guardaré a la boca de l’estómac d’un ésser submarí enterrat a la sorra de les profunditats de l’oceà més pacífic que hi hagi.